Verdaguer va néixer el 1845 a Folgueroles, un poble d´Osona. D´ascendència humil –el seu pare era picapedrer i pagès- va ingressar al seminari de Vic a l´edat de deu anys per fer-hi els estudis eclesiàstics (Verdaguer va fer la carrera sacerdotal perquè el germà segon de la família, el cabaler, que en aquell lloc i en aquella circumstància tenia per destinació servir a l´Església, havia mort, i ell va ocupar-ne el lloc, i també, sobretot, influït per la religiositat de la seva mare).
Aquesta era la seva única possible formació intel·lectual, donades les condicions econòmiques familiars. Al seminari va rebre una educació humanística i literària i hi va descobrir els clàssics.
A l´edat de vint anys, va participar als Jocs Florals de Barcelona i hi va obtenir dos guardons. Va ser ordenat sacerdot l´any 1870. Va ser destinat de vicari a Vinyoles d´Orís.
Però, no trigà a manifestar-se-li una malaltia estranya (anèmia cerebral segons terminologia de l´època) que li produïa un mal de cap intensíssim. Al cap de dos anys va deixar Vinyoles i va anar a Barcelona, on va passar uns mesos d´incertesa fins que, aconsellat per amics i metges, es va embarcar com a capellà en un vapor de la Compañía Transatlántica que feia la ruta de les Antilles. Dues raons de pes el van convèncer: refer la salut i poder viure intensament l´escenari de l´obra èpica en què feia anys que treballava: l´oceà Atlàntic. L´experiència va durar dos anys. D´aquesta època són les composicions de caire nostàlgic, la més coneguda de les quals és L´emigrant.
Als Jocs Florals del 1877, li van premiar la tercera i definitiva versió de L´Atlàntida. Verdaguer tenia aleshores trenta-dos anys.
Del 1877 al 1886 va ocupar la capellania del palau d´Antoni López, marquès de Comillas. La seva tasca consistia a celebrar una missa diària a la capella del palau Moja i fer d´almoiner, això és, repartir segons el seu criteri i administració una quantitat als pobres de Barcelona. Aquesta vida li permetia de treballar en diversos llibres.
El 1886 va fer un viatge a Terra Santa (Jerusalem) amb esperit de pelegrí i en va tornar profundament trasbalsat. La seva vida experimentà un tomb dramàtic. Si la seva personalitat com a poeta es trobava al cimal de la glòria, la de sacerdot es va veure del tot desaprofitada. S´excedí en la generositat envers els pobres (que no sempre ho eren realment), i aquests s´aprofitaren de la seva ingenuïtat. També va caure en el parany de la pràctica d´exorcismes.
Per aquestes raons va ser suspès com a sacerdot i no podia celebrar missa. El poeta es defensà amb uns articles titulats En defensa pròpia. La situació del poeta fou del domini públic i la notícia va transcendir el país. El 1896 va publicar Flors del calvari.
A la fi d´aquesta època tèrbola i tristament frustradora, el poeta nacional de Catalunya es trobava malalt, oblidat i pobre. Només li van fer costat quatre o cinc amics de debò. El 17 de maig de 1902, el dia que complia 57 anys, els metges van diagnosticar-li tuberculosi. Es va traslladar a Vil·la Joana, a Vallvidrera per refer la seva salut.
Verdaguer va morir el dia 10 de juny de 1902. Al cap de tres dies va ser enterrat a Montjuïc. L´acte va constituir la manifestació popular més multitudinària que mai ha vist Barcelona: assistiren a l´acte entre cent mil i tres-centes mil persones.
 |
| Vil·la Joana, Museu-Casa Verdaguer |
Obra
La poesia èpica
Verdaguer va escriure dos grans poemes èpics de factura romàntica, L’Atlàntida (1877) i Canigó (1885), que varen significar una aportació definitiva al procés de recuperació literària.
Un poema èpic és una extensa narració en vers sobre uns fets heroics més o menys llegendaris.
L’Atlàntida és la primera gran obra del Romanticisme català. Combina la història del descobriment d’Amèrica amb el tema mític de l’enfonsament de l’Atlàntica, un paradís perdut i enyorat.
Canigó és l’epopeia nacional de Catalunya. Versa sobre els orígens llegendaris de Catalunya. L’acció se situa al voltant de l’any 1000.
La poesia lírica
Verdaguer és autor també d’una àmplia producció de caràcter líric que consta de diversos centenars de poemes. La temàtica és bàsicament la històrico-patriòtica i la religiosa (el que diríem Pàtria i Fe).
La històrico-patriòtica és un elogi constant a la pròpia terra i, sobretot, es refereix al passat de Catalunya. Hi destaca Pàtria (1888).
Pel que fa a la poesia religiosa, destaquen dos llibres: Idil·lis i cants místics (1879) i Flors del Calvari (1898). Aquest últim reflecteix la dramàtica desolació dels moments d’enfrontament amb les autoritats eclesiàstiques.
La poesia lírica de Verdaguer està escrita en un llenguatge planer, a vegades, fins i tot, col·loquial; s’inspira en la poesia tradicional; i es basa, tot sovint, en creences, mites, llegendes i tradicions populars. Va enriquir i vitalitzar el llenguatge encarcarat i postís que els poetes de la Renaixença havien fet servir abans que ell.
La prosa
Fou un prosista excel·lent. Destaquen Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), on explica el viatge que havia fet a Palestina, i En defensa pròpia (1897), que és un conjunt d’articles on polemitza hàbilment contra les acusacions que li feren.
La seva és una prosa simple, clara, precisa i de gran riquesa lèxica.
Pobresa
Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa
les corones de llor que he somniat:
me diu germà la rònega pobresa,
s'avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir:
quan llançava les coses d'una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també em perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: "De mi no en tindràs prou"?
Flors del Calvari (1896)
Activitats
1. Fes un esquema de l'obra de Verdaguer.
2. Llegeix el poema Pobresa. Cerca el significat de les paraules que no entenguis.
3. Relaciona el poema amb algun episodi de la vida de l'autor.
Auca
http://www.auques.cat/auca.php?auca=verdaguerPobresa
Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa
les corones de llor que he somniat:
me diu germà la rònega pobresa,
s'avergonyeix de mi la vanitat.
Tirí per la finestra ma fortuna
veient millor fortuna esdevenir:
quan llançava les coses d'una a una,
les ales me sentia alleugerir.
Me vingué amb la pobresa la bonança;
perdent los béns, també em perdia el jou;
si de res jo sentia la recança,
me deia Déu: "De mi no en tindràs prou"?
Flors del Calvari (1896)
Activitats
1. Fes un esquema de l'obra de Verdaguer.
2. Llegeix el poema Pobresa. Cerca el significat de les paraules que no entenguis.
3. Relaciona el poema amb algun episodi de la vida de l'autor.
Auca
Vídeo 1a part
Vídeo 2a part
Vídeo 3a part
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada