El teatre romàntic

El teatre romàntic europeu: generalitats

El teatre romàntic constitueix una ruptura radical amb la preceptiva dramàtica neoclàssica. A la construcció disciplinada que aquesta exigia, el Romanticisme oposa la llibertat. Els romàntics rebutjaven les tres unitats clàssiques, sobretot les de temps i espai, i propugnaven la barreja del tràgic i el còmic.

L'ús constant de la història, la intriga complicada, el dinamisme de l'acció, el gest desorbitat, la intensitat dels sentiments i les passions dels personatges són altres característiques del teatre  romàntic. I tot això amb la finalitat de provocar una sotragada emocional en el públic: sorpresa, horror, pietat, admiració, etc.

L'heroi romàntic té un punt d'angèlic i diabòlic alhora, portador d'un destí fatal; la tristesa i la malenconia habiten el seu cor; per sobre de qualsevol cosa, estima la llibertat i l'amor que la dona encarna, i en ella, figura angelical i fidel,  troba llum i consol.

L'amor és un tema fonamental del teatre romàntic. És un amor absolut, que no pot cedir davant les lleis de la societat i que no troba altra solució que la mort. També hi té un paper important el tema de la llibertat individual,  sempre en conflicte amb les pressions del món.

El drama històric és el gènere per excel·lència del teatre romàntic. Fa una recreació nostàlgica del passat, sobretot del medieval.

El gènere va aparèixer a Alemanya, on trobà en Schiller el seu màxim representant, i des d'on s'estengué a la resta d'Europa. A França no s'imposà fins l'any 1830, amb l'estrena d'Hernani de Víctor Hugo.

Shakespeare (1564-1616) fou l'exemple a seguir més invocat pels romàntics.

Els inicis del teatre català modern

El drama romàntic en llengua catalana va aparèixer amb un retard considerable. Des del moment que s'introduí el Romanticisme als Països Catalans, hi hagué un teatre romàntic; però aquest primer teatre romàntic va aparèixer en castellà.

Durant la primera meitat del segle XIX, l'únic teatre en català que hi havia era el teatre popular de caràcter tradicional que s'anava fent des de segles enrere. 

Ruïnes. Lluís Rigalt i Farriols

La situació, però, va anar canviant i el drama romàntic que s'havia començat a fer en castellà. va seguir un procés gradual de catalanització: primer va catalanitzar la temàtica i després va catalanitzar la llengua. I acabà per convertir-se, com els Jocs Florals, en una eina fonamental per consolidar la Renaixença.

Al voltant de l'any 1860 ja es van començar a fer drames històrics,  i comèdies i drames de tema contemporani en català.

En el procés de creació d'un teatre modern en català, destaquen dues figures: Frederic Soler, que és el primer dramaturg amb èxit de públic, i Àngel Guimerà, que representa la culminació del procés.